Habitació provisional, llit
desfet, mapes, maletes i horaris a la porta. Hi ha
estrelles que fan llum a la paret i una finestra que regala la
vista d'un cirerer. És en un barri mig desconegut, que no és ni centre ni
descentrat: on comença, on acaba la
ciutat? Per venir-hi, es pot recórrer el metro més interminable del món
en un joc de pujades i baixades, o fer cames tot creuant el viaducte de
nit, amb el Tibidabo il·luminat i edificis com capses de sabates
desendreçades. A prop hi ha una merceria que enfila el dia, i
una botiga sempre oberta que exposa els colors de fruites i verdures;
una alegria enmig d'un lloc on els ocells decideixen niar als
extractors. Però alegria també és quan el conductor de l'autobús
s'atura uns metres més enllà de la parada, baixar
al carrer amb espardenyes d'estar per casa o tornar a veure rodolar una taronja enmig de l'asfalt. I al final, alegria no és que jo me n'alegri per tu ni
que tu te
n'alegris per mi, sinó alegrar-nos.Pujo als turons, recorro els parcs del voltant, busco els punts de vista, el verd i el pols a la ciutat. I el trobo a la revetlla, en taules allargades al carrer Fraternitat amb joves i grans; amb aquella orxata de la Sirvent al banc de la Plaça Rovira; amb la conversa amb el senyor Antoni tot explicant-me els canvis del barri. El traquetreig d'un ritme que no sé qui ha escollit ens fa posar panys a les portes, però potser si hi donem la volta... com la que vam fer l'altre dia a la carretera de les aigües. Els rastres es desdibuixen, però encara tenim memòria i hores per guanyar. Podem seguir les molles de pa per trobar-nos. De moment, potser m'empassi els pinyols i així planti un cirerer; d'aquesta manera, qui sap? potser pugui portar el temps de les cireres sempre a dins. També a fora, amb cireres per arracades. O potser ens podem dedicar a l'arquitectura, que no és cert del tot que vivim en habitacions separades. Finestres, portes, ponts.
Escric això desordenat per guardar-ho, que arriba l'estiu i després em quedo sense agenda. Tendeixo a l'alegria per 'pur compromís de tristesa', que està feta de totes les estafes que no són llei de vida. Seguint una línia de temps zigzaguejant que marca el compàs dels nostres batecs, però amb els pulmons oberts a un nou dia. És veritat que l'ahir és una brúixola per l'avui, però tot això està escrit amb lletra cursiva cap al demà.
