dilluns, 2 de juliol del 2012

Amb lletra cursiva cap al demà

Habitació provisional, llit desfet, mapes, maletes i horaris a la porta. Hi ha estrelles que fan llum a la paret i una finestra que regala la vista d'un cirerer. És en un barri mig desconegut, que no és ni centre ni descentrat: on comença, on acaba la ciutat? Per venir-hi, es pot recorre el metro més interminable del món en un joc de pujades i baixades, o fer cames tot creuant el viaducte de nit, amb el Tibidabo il·luminat i edificis com capses de sabates desendreçades. A prop hi ha una merceria que enfila el dia, i una botiga sempre oberta que exposa els colors de fruites i verdures; una alegria enmig d'un lloc on els ocells decideixen niar als extractors. Però alegria també és quan el conductor de l'autobús s'atura uns metres més enllà de la parada, baixar al carrer amb espardenyes d'estar per casa o tornar a veure rodolar una taronja enmig de l'asfalt. I al final, alegria no és que jo me n'alegri per tu ni que tu te n'alegris per mi, sinó alegrar-nos.

Pujo als turons, recorro els parcs del voltant, busco els punts de vista, el verd i el pols a la ciutat. I el trobo a la revetlla, en taules allargades al carrer Fraternitat amb joves i grans; amb aquella orxata de la Sirvent al banc de la Plaça Rovira; amb la conversa amb el senyor Antoni tot explicant-me el canvi que ha experimentat el barri, que conflueix amb uns quants més. El traquetreig d'un ritme que no sé qui ha escollit ens fa posar panys a les portes, però potser si hi donem la volta... com la que vam fer l'altre dia a la carretera de les aigües. Els rastres es desdibuixen, però encara tenim memòria i hores per guanyar. Podem seguir les molles de pa per trobar-nos. De moment, potser m'empassi els pinyols i així planti un cirerer; d'aquesta manera, qui sap? potser pugui portar el temps de les cireres sempre a dins. També a fora, amb cireres per arracades. O potser et plantegi dedicar-nos a l'arquitectura, que no és cert del tot que vivim en habitacions separades, i en plena crisi de la construcció, estaria bé dibuixar conjuntament finestres, portes, ponts. 

Escric això desordenat per guardar-ho, que arriba l'estiu i després em quedo sense agenda. Tendeixo a l'alegria per 'pur compromís de tristesa', que està feta de totes les estafes que no són llei de vida. Seguint una línia de temps zigzaguejant que marca el compàs dels nostres batecs, però amb els pulmons oberts a un nou dia. És veritat que l'ahir és una brúixola per l'avui, però tot això està escrit amb lletra cursiva cap al demà.