divendres, 9 de febrer del 2024

(Tenia de fa anys aquest text en esborrany. Va per tu, Jan)

La bicicleta verda de la Mei. El barret. L'hort. Els peixos taronges. El viver i la granyota que ha aparegut avui. És molla l'aigua? El vas d'aiga fresca del pou. La pastilla de sabó de la matança del porc de fa més de vint anys. La cadira petita. L'aixada, el cavic i la galleda. Pots, olles i testos. Les mans, el treball, la teva lletra. El ganivet que vas desenterrar i amb el que tallar dóna gust. El cafè a dos quarts de quatre al Sindicat. Els elàstics blaus, la camisa de quadres, les ulleres de fil i els ulls, mirada clara i ulls de nen. La crossa i el bastó, uns peus que fan equilibris però sempre dret. En Chinot. La manta. La ràdio. La revista Alberes i tots els llibres que a l'hivern t'han abrigat gairebé com la manta de llana, la llar de foc. La canya de bufar, els troncs i les estelles: “una no fa foc, dos tampoc, tres l'encenen i quatre el mantenen.” La finestra verda, la vista al Mont i a l'hort (avui l'Oriol t'ha llaurat tots els camps i ha tret totes les males herbes!). Els empelts juganers del presseguer amb l'ametller. Les pomes de Sant Joan, les golden i aquella patata podrida. El molí, el trull, l'antic cinema. El carro. L'olivera i el pi. El cistell amb les avellanes. Els mongets i les mongetes desgranades. Les magranes. Els préssecs i aquella olor, quan queia amb la bicicleta i l'àvia em curava. Les pedres de riu que durant anys vas anar a buscar amb el carro per fer la casa. Crec que tens alguna cosa aquí a la camisa, mira! Txas, ja t'he tocat el nas, però tu tens més ritme entonant amb la cullera el “Nas de barraca sant Boi, toca la petaca, bon noi” Simpàtic, murri, petit i exorit, avi Joan, Jan, Juanito; és diumenge a l'hora de dinar, puges a poc a poc els escalons tot afeitat i jo t'escric per poder-te amanyagar. Tranquil que et guardo un tros de pa! De postres, hi ha compota. Perquè les paraules no ho són tot i hi ha moltes maneres d'estimar.

“Quan sigui mort, una làpida que posi: aquí descansen la Lola i en Joan, que es van estimar molt, i ara continuaran”

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Tardors i altres llums


"Se diría que aquí no pasa nada,
pero un silencio súbito ilumina el prodigio:
ha pasado
un ángel
que se llamaba luz, o fuego, o vida"


Caminàvem en fila índia i, girant la vista, el vaig veure: un indici de tardor al bosc del poble de les tres as. Això va fer que perdés per un moment l'expedició, però instants després vaig poder reincorporar-me al grup i seguir amb atenció les explicacions sobre plantes medicinals. Vaig pensar que a l'arribar a casa, guardaria branquillons i fulles recollides amb la tècnica de cel·lo sobre full blanc. O potser no, potser seria millor no agafar res i tornar. Però això primer, imagino, és el que deuria fer en els temps en què ens delíem per realitzar una troballa arqueològica al pati, o quan "conferència" significava anar a classes de repàs.

Aquell matí, allà, hi havia un sol que em tocava l'esquena i un aire fred que em recorria el cos que em van fer molt feliç. Més o menys com encendre la primera llar de foc, com la parada de brocanters dels dimarts, que m'esperona a agafar el metro; com el dia que algú es va parar al semàfor per compartir el seu paraigua amb mi, o com les mans i els ulls dels nens petits i la gent gran. O com els berberetxos, es clar.


Que li'n diguin primavera d'hivern, a la tardor, m'agrada. També ho pensava un matí de la setmana passada, quan en J. em va convidar a esmorzar al bar de la plaça (després d'haver-lo salvat de dormir una nit al ras o d'haver d'esperar el nitbus, ai las!). Vam fer una foto plena de rajos de llum, però no una llum d'estiu, no, no, una llum serena de tardor. Una llum de Roma, que no es pot filtrar més que per les persianes de l'habitació dels llibres, dels trens i de tardors que no trenquen branques, perquè no prometen res, i perquè el temps no funciona així. Que com funciona? Bé, no ho sé, quines coses de preguntar! Però de vegades la tardor roda així, sense avisar, i la llum que ens envolta neix aquí al nostre costat.

dimecres, 20 de febrer del 2013

divendres, 8 de febrer del 2013

Llegidora


Llegidora 
d'absències i naufragis,
secreta com els límits que s'ignoren,
poma de sol tendríssima dins l'ombra,
gotim de blau damunt dels núvols,
això voldria ser.

Felícia Fuster

dimecres, 6 de febrer del 2013

I damunt teu la lluna és com una plaça buida...


         
I damunt teu la lluna és com una plaça buida. 
Sense cap font, és cert. Però la pedra és la mateixa.


dilluns, 17 de desembre del 2012

De mica en mica, un camí amic




Un matí m'agradaria anar a Sant Aniol de Finestres. I a Biure. Tu rius i m'etzibes: després vols que ens arribem fins a Ultramort?
Encabat, encabat...!

I anem fent
de mica en mica, un camí amic.

dijous, 15 de novembre del 2012

A l'espill del sud
















A l'espill del sud es lleva la vida
amb forma de noia. Dolor i desig.
Exposa a la llum tot el sensible
i el límit no és altre que la nit anterior.

S'aixeca i s'observa reflectida en pintures
que canvien al ritme del seu íntim món.
Camp de batalla, bosc salvatge i oasi.
Alhora. Per sempre. A cada segon.

Camina descalça per la cambra pròpia,
trepitja suaument la meitat d'un mitjó
i somriu la troballa amb sana ironia,
doncs ja mai aparella, sols combina colors.

Qui sap el que vol quan tot és possible?
Maduixa en potència. Univers i pupila.

Desperta.
Respira.

Naoi Quidam