Els colors del gris

Com el metro amb les seves línies, 

o com un racó per descobrir; 

el gris guarda tots els colors. 

Els busquem?

Terrat

La rentadora dóna voltes. I la roba, que no és impermeable, es mulla. Després de centrifugar la pujo a estendre al terrat, caminant entre escales i rajoles vermelles. La tarda de tardor que se'n va carrega de sol les espatlles, mentre de puntetes penjo tot el que porto als fils que van d'una banda a l'altra. Al voltant, hi ha antenes, xemeneies, balcons i més terrats, un tros de muntanya i una mica de mar. Les agulles de fusta fixen el lloc. I la roba oneja de nit, es mou i es vesteix d'aire.

Jo crec que al terrat li van dir terrat perquè no s'allunyés del terra; com el cap dels peus, vaja.

Mercedes Sosa · Alfonsina y el mar

M'hi apunto

M'apunto a mirar a través d'un calidoscopi, a l'existència d'altres mons dins d'un mateix món, a entrar en altres realitats. M'apunto amb qui té la tardor al cor i la primavera al cap. També al revés. M'apunto a acceptar el naufragi, a la força que surt enmig del desastre, a tornar a pedalar. M'apunto amb qui busca el costat bo, qui no etiqueta, qui lluita, qui persegueix els somnis, i qui no sap on els ha deixat. Així doncs, també m'apunto amb els despistats. M'apunto als dies i nits fets de moments, als petits plaers, a l'emoció compartida, a la complicitat,  a la tendresa, a l'amistat, i a les relacions sinceres. A l'energia d'una abraçada i 'a la confiança quan avança'. A la companyia i a la soledat que ens fan com som, com volem ser. M'apunto a caminar de costat, no més endavant, tampoc més enrere. A la paraula, al nom de les coses i a les coses pel seu nom. M'apunto a voler poble i a voler ciutat, mar i muntanya, als viatges en tren i a les estacions, a l'olor dels carrers. M'apunto a les cançons que ballen, volen, caminen, i s'asseuen amb nosaltres. M'apunto a l'art que no s'emmarca, que no s'exposa, que no es diu. M'apunto a la poesia dels ulls, de la mirada. M'apunto a fer visible l'invisible, i a compartir, no mostrar o demostrar. M'apunto a veure i a beure el got mig ple. A embriagar-nos de vi, de poesia o de virtut, com més ens plagui, que deia un poeta maleït. M'apunto a indignar-me amb el temps que es dedica a la cultura als telenotícies, en comparació amb el que es dedica als esports. M'apunto a fer dels diaris barrets de paper, i a batallar contra els necis i l'oblit. M'apunto a pensar que en la bogeria hi ha més cordura que en el que el sentit comú considera normal. M'apunto a l'intent de ser coherent. A fer camí, a créixer i a posar vida als anys. A anar sense paraigua, i per tant, a mullar-me en un món d'una liquidesa estranya. M'apunto a voler les primaveres lliures, al respecte i a vindicar tot allò que fa falta. A la justícia, tota, però a la social més que a la poètica. M'apunto a obrir la finestra, i també a sortir al carrer. M'apunto a l'esperança, al desig d'un món millor (per a tothom), a la gent que treballa perquè sigui així, cadascú a la seva manera. D'aquesta forma, també voldria apuntar-me amb el pagès que treballa amb passió, el polític que és honest, l'administrador de records, el netejador incombustible, el jardiner detallista, el cambrer pacient, el modista que cus els trossos trencats, l'enginyer d'il·lusions... I també a les idees del bomber, sempre tant maltractades. I en definitiva, amb qui fa les coses amb amor, qui dubta, i qui sap que sempre hi haurà coses per aprendre, perquè sempre es pot aprendre de tothom.

Agua ensimismada

El agua ensimismada

¿piensa o sueña?

María Zambrano

Nos+altres

Nosaltres no hauria de ser no als altres. Hi ha qui prefereix restar, classificar instantàniament. I això dóna com a resultat un nosaltres petit, excloent, pobre... malgrat es cregui gran, ric i superb. I no, jo no en vull formar part, d'aquesta operació matemàtica inexorable. Prefereixo sumar les lletres que fan un camí de formiga, però que el fan endavant i per tothom.

Zaz · Je veux

Eddie Vedder · Guaranteed

Últimes reflexions abans d'apagar l'ordinador

¿Quant de temps els queda, als llibres, tal com
ara els coneixem? L'olor de les fulles
relligades en l'ordre necessari

per a l'emoció, el pes inequívoc
de la matèria sostinguda entre
les mans, l'elasticitat de la llum
-a voltes còncava, a voltes convexa-
en passar cada pàgina. Imagino
la perplexitat de tots aquells éssers

que van néixer amb l'ànima de paper
-posem els corcs, les aranyes, els àcars,
els insomnes que xuclen la sang blanca
de la cel·lulosa- quan no existeixin
llibres a les lleixes. Penso també,
és clar, en els avantatges derivats

del canvi: les cases s'eixamplaran,
s'estendrà l'espai, apareixeran
parets allà on ja no les sospitàvem.
D'aquesta manera tindrem més metres
cúbics per omplir-los de solitud.

Gemma Gorga

El temps de les cireres

El poble de les cireres està més al nord d'aquest petit país, i el tenim tan a tocar, que hauríem de pensar-lo més a prop. Com també el poble on vam sentir el cor lliure un estiu llunyà. La primera vegada que hi vam anar junts gairebé perdem el tren; un tren que ara agafem per separat. Però sempre estimaré el temps de les cireres. I sempre hi haurà llocs per descobrir més amunt d'on som; perquè aquest nord nostre és tan relatiu...

L'ombra del pomer

És difícil saber si el món en que vivim és somni o realitat.

Kim Ki-duk

El pes de l'ànima

Mi alma tiene
el peso de la luz.
Tiene el peso
de la música.
Tiene el peso de la
palabra nunca
dicha, a punto, quizá, de ser dicha.
Tiene el peso de
un recuerdo. Tiene
el peso de una añoranza.
Tiene el peso de una mirada.
Pesa como pesa una ausencia.
Y la lágrima que no se ha llorado.
Tiene el inmaterial peso de
una soledad
en medio de los otros.

Clarice Lispector

Naufragi dolç

...i com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i allò etern em revé
i les èpoques mortes i la d’ara
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.

Giacomo Leopardi

Trenem moments

Sílvia Pérez Cruz · Vestida de nit

La tarda s'escapa vers endins

Al centre de la ciutat, la gent s'afanya a comprar en el primer dia de rebaixes. En un racó, sense seguir la velocitat ni la moda imperant, dues parelles d'avis ballen al so d'un home amb una guitarra. Una mica més enllà, al metro, quatre senyores riuen sense parar, i a l'altra banda, un nen no para de plorar. Agafo la línia groga, i a dins del vagó, una imatge que es va repetint cada vegada més: persones amb la mirada clavada als seus telèfons mòbils. Propera parada: Verdaguer. Arribo al Passeig Sant Joan, i camino amunt, aprofitant els últims dies que em queden en aquesta zona. El terra està ple de xarranques dibuixades amb guixos de colors. Hi ha una font amb una escultura de la caputxeta vermella i el llop, bicicletes que creuen pel mig, gent passejant, nens als tobogans i als gronxadors, flors taronges a un costat, bancs on reposar, la font més antiga de la ciutat, i alguna terrassa on ja, per fi, poder demanar un cafè amb gel. Un seguici de tambors tomben per la cantonada d'un carrer, el meu, ple d'arbres. L'estiu ja ha arribat, però bufa un airet agraït i la tarda s'escapa vers endins...

El gran dictador

Francesco de Gregori · La storia siamo noi

La storia siamo noi, nessuno si senta offeso,
siamo noi questo prato di aghi sotto il cielo.
La storia siamo noi, attenzione, nessuno si senta escluso.
La storia siamo noi, siamo noi queste onde nel mare,
questo rumore che rompe il silenzio,
questo silenzio così duro da masticare.
...
La storia siamo noi, siamo noi che scriviamo le lettere,
siamo noi che abbiamo tutto da vincere, tutto da perdere.
E poi la gente, (perchè è la gente che fa la storia)
quando si tratta di scegliere e di andare,
te la ritrovi tutta con gli occhi aperti,
che sanno benissimo cosa fare.

...

La lletra traduïda

Simplificar és més difícil

Complicare è facile, semplificare è difficile.
Per complicare basta aggiungere, tutto
quello che si vuole: colori, forme, azioni,
decorazioni, personaggi, ambienti pieni
di cose. Tutti sono capaci di complicare.
Pochi sono capaci di semplificare. (...)

Bruno Munari

El dret de somiar

Art per la finestra

Temps i visibilitat

Tal vez en el principio

el tiempo y lo visible,
inseparables hacedores de la distancia,
llegaron juntos
borrachos
golpeando la puerta
justo antes del amanecer.
Con las primeras luces pasó su embriaguez,
y tras contemplar el día,
hablaron
de la lejanía, del pasado, de lo invisible.
Hablaron de los horizontes
que rodean todo
lo que todavía no ha desaparecido.
John Berger

Oren Lavie · Her morning elegance

Petites respostes

Que em disculpin les grans preguntes per les petites respostes.

Wislawa Szymborska

Cap al tard

Des de l'habitació se senten cantar els ocells, i cap al tard, entra un raig de sol encantador que projecta una finestra de llum a la paret. Com les fotos de Chema Madoz, com totes les coses que poden ser possibles. Cap al tard, és el moment de regar les flors del balcó, respirar a fons i escoltar alguna cançó: Toti Soler - Em dius que el nostre amor

Música

¿Quién habrá inventado la música? Y el viento? El mar? La lluvia? Cuándo habrá nacido la armonía? Qué habrá sonado primero? El lenguaje de la brisa o el canto del ruiseñor?

Desde una a otra orilla y viceversa, la música cruza el puente y la recibimos con los brazos y oídos abiertos. A veces ella calma y a veces enardece. Acaricia a los niños y adormece a los viejos.

Cuando llueve es el canto de las nubes. La música es un arrabal del cielo y es el único paisaje que disfrutan los ciegos. Beethoven nos abriga y Mozart nos refresca.


Hay tonadas que enhebran los silencios y el silencio se convierte en música. Los esclavos y los presos se renuevan en el canto y esa música es su única libertad. Con la música respiran y si algún guardia la prohíbe, igual cantan en silencio.

La música es un premio, un recurso, una victoria. Con alegría o congoja la música nos vive y nos revive. Cuando alguien nos dice que nos vayamos con la música a otra parte, sin vacilar nos vamos, dichosos de que nos siga acompañando la felicidad de sus sonidos.

Mario Benedetti

Tertúlia

Ángeles Santos - Tertúlia (1929)

Leggerezza

S'havia tatuat la paraula leggerezza al canell. M'explicava que, per ell, era una filosofia de vida, i la raó que fos en italià, era per la importància dels anys que havia viscut a la ciutat eterna. Més endavant, llegia com Italo Calvino la proposava pel nou mil·leni. Leggerezza, lleugeresa. M'agrada.

La rebel·lió de les taronges

La bossa s'ha trencat i les taronges han rodolat tot fent un escampall carrer avall, formant una composició de punts de color sobre l'asfalt.

La plaça del dubte

La incertesa pren els dies, i a nosaltres que ens troba ballant a la plaça del dubte. Entre l'efímer i l'etern, i en procés constant, construïm els nostres somnis, intentant ser autors del nostre destí; fixant-nos en els accents, escrivint cada punt i seguit...

Inici

Com les coses que comencen, sense saber ben bé. Obro la finestra i enfilo camí. Aquí al costat hi ha un passeig, i una font, i una mica més enllà una biblioteca. Buscaré racons en aquesta primavera que arriba. Mentrestant, l’autobús arrenca i jo miro els carrers com si fos la primera vegada.