dilluns, 17 de desembre del 2012

De mica en mica, un camí amic




Un matí m'agradaria anar a Sant Aniol de Finestres. I a Biure. Tu rius i m'etzibes: després vols que ens arribem fins a Ultramort?
Encabat, encabat...!

I anem fent
de mica en mica, un camí amic.

dijous, 15 de novembre del 2012

A l'espill del sud
















A l'espill del sud es lleva la vida
amb forma de noia. Dolor i desig.
Exposa a la llum tot el sensible
i el límit no és altre que la nit anterior.

S'aixeca i s'observa reflectida en pintures
que canvien al ritme del seu íntim món.
Camp de batalla, bosc salvatge i oasi.
Alhora. Per sempre. A cada segon.

Camina descalça per la cambra pròpia,
trepitja suaument la meitat d'un mitjó
i somriu la troballa amb sana ironia,
doncs ja mai aparella, sols combina colors.

Qui sap el que vol quan tot és possible?
Maduixa en potència. Univers i pupila.

Desperta.
Respira.

Naoi Quidam

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Papers a l'aguait

Al carrer, una caixa de cartró amb un plec de fulls sobre física aplicada. Al prestatge, una Teoria dels cossos que vaig comprar per un euro a l'estació de França i un bitllet de tren que fa de punt de llibre. A la taula d'un bar, un tovalló amb quatre esgrigots. A la de P4, un conte per explicar. A la bossa d'escombraries, secretament una gran i vermella rosa de paper per circular de mà en mà. A la butxaca del jersei negre amb caputxa, fragments minúsculs i indesxifrables triturats per la rentadora. A la bústia, factures i una postal. Al moneder, superàvit de paperets que hauria de tirar. A la paperera, mil dibuixos rebregats. A l'estanteria, un diari de just ara fa un any. A la paret, ocells en origami. A l'ordinador, pàgines i pàgines i pàgines. Al cim de l'escriptori, una nota de color groc i una llibreta taronja mig esberlada. Al llit, llibres que dormen amb mi.

Al terrat, la roba que es mulla. Al reproductor,  un disc ("Tempest") i una cançó ("Agua y horizonte"). Sota la tauleta de nit, una ampolla plena d'aire. A la tassa divertida, un te que es nega però es rescata. Al pont, cabells regalimant coll avall. A la botiga, paraigues que no duc. A l'aquari, peixos de ciutat. A l'hort, sistemes de regadiu. A la font, aigua ben fresca. Als peus, una galleda. A dins, dolls d'aiguardent. A fora, un assecador. O potser el dins és de secà i es rega quan a fora plou. Papers a l'aguait o papers mullats, potser. Però tenen l'aigua clara, aquarel·la.

dimecres, 19 de setembre del 2012

A les ales


Les d'Ícar estan fetes de cera i les de fada desprenen pols, com les de papallona. Les d'avió són com les d'ocell i les de colibrí, d'helicòpter. Les de vela s'hissen amb el vent i les delta volten amb trapezi. L'auriga vol les del carro i les de Pegàs són també una constel·lació. Les de la Victòria inspiren coratge i s'escriuen a dins, les de fortalesa. Les de la flor són les fulles i les de la barca els rems. Hermes les té als peus i les de Cupido són una invenció. Però és que són infinites les de la imaginació. Ah! Les ales nord se saluden amb "holes" amb les ales sud i les d'exclamació van amb h. Hala, doncs, a volar!

dimarts, 4 de setembre del 2012

4 estacions


La vida era un carrer amb camions i nuvis
i xiquets i llençols estesos als balcons,
i per damunt de tot un enrenou de ferros
i de xiulits de trens que anaven i venien.

Vicent Andrés Estellés

dilluns, 27 d’agost del 2012

La nit dels anys


Amb un cranc hem dit de caminar endavant. Un ocell se'ns ha acostat i ens ha dit que ell també vol, que també en sap, que no només de volar viu. Vine, si vols, que de fet això són somnis d'oreneta, meus, teus i de tots. Hi ha roques enfonsades, com si tinguessin l'ànima foradada. També hi ha una aiga neta, freda, verdblava, i nosaltres ens diem que que dolça i suau és la paraula melicotó. El mar del capvespre abraça els cossos i la tarda cau des de les roques on ens anem nodrint de silenci, que té un encís lent, lleuger i encantador. Després juguem a muntar i desmuntar paraules. Més tard mantenim dues converses paral·leles. Tu dius que les barques van molt ràpides, jo que em dol veure la posta de sol barrejant-se amb les flames i el fum. Qui ens ha robat el cel d'estiu? Entotsolaments compartits.

Passegem per un carrer empedrat, on un noi ens passa pel costat carregat de caixes. Hi ha soroll de plats, una finestreta baixa i discreta deixa veure la cuina d'un restaurant que comença a moure l'engranatge. Bades amb una botiga de menjar i jo segueixo una cançó de Leonard Cohen que arriba del fons del carrer. Ve de la plaça petita, on tot de cadires de fusta miren com gira-sols unes proves de so. Somric i et dic que ja tenim pla per aquesta nit, mentre tu penses en el vi i en l'assortit de formatges que ens esperen des d'un balcó on els grills ens oferiran un recital nocturn. Amb el cabàs al cim, passem pel carreró dels gats i ei, que si els crancs volen anar enrere, endavant! Però de fet caminen de costat, i no és millor així? Alcem les copes, recitem versos provinents de la llibreta màgica, mirem als ulls d'allò que ens fa fràgils i forts, ens preguntem pel nom d'aquest arbre, i que va, que bé, que vi, que bo, que bu i que la vida també és això, adonar-nos que aquest és un bon moment, què carai. I que sumar els mots vi i vent també és una bona declaració d'intencions. I la conversa ens omple com les copes, com el silenci a les roques, com saber-nos passat el temps, sense màscares ni armadures, sota la pell.


Passem faroles i carrers petits de cases blanques i tranquil·les que no semblen que estiguin a poques línies de mar. Algunes cases estan obertes i il·luminades i a mi m'agrada mirar com estan habitades. No és per curiositat, sinó que em produeix una sensació agradable veure com s'hi mou la vida de nit, l'atmosfera que ho embolcalla. Trobem la plaça amb les ones d'una cançó d'en Bob Dylan. Un cantant arrissat s'acompanya d'un guitarrista i d'un contrabandista per fer nedar les cançons davant de la Casa del Mar. Hi ha nens corrent, gent asseguda, algú que s'ho escolta des del balcó i el xivarri d'un sopar rialler en algun carrer proper. Veiem dues cadires buides i sona "Pare", que és la preferida de la mare, i què li han fet al bosc que no hi ha arbres? Seiem, i de Serrat a "Resistint en el món lliure" amb Neil Young i "Alfonsina y el mar", ¿qué poemas nuevos fuíste a buscar? I oh, Antonio Vega, de sol, espiga y deseo son sus manos en mi pelo, de nieve, huracán y abismos el sitio de mi recreo... A mi, aquesta nit improvisada m'està semblant d'allò més bonica, i no sé qui ha escollit el repertori, però em sembla fantàstic. Ara "Ull per ull", i et miro i que et duri, que et duri, que et duri la bona sort. I encaren la recta final, i que breu que s'ha fet i de "País petit" a "Que tinguem sort", que em porta a dos anys enrere i a fer dues passes endavant. Com els crancs, no? No t'ho sabria dir, i poso els sentits en quarantena. El concert s'acaba i tothom agafa la seva cadira, la plega i l'amuntega una sobre l'altra. Em sembla perfecte, que sinó sempre pringuen els mateixos.

Ens trobem una bossa de taronges i decidim deixar-les on són, que algú altre s'endugui el sarró, que li aprofiti l'esmorzar quan el matí sigui matí. I la idea d'un gelat va prenent forma, i avui de dues boles, de nata i xocolata, i que no sigui dit. Tu te'l demanes de maduixa i sembles levitar! Caminem per la platja, allunyant-nos del poble. La lluna creixent s'estira a dalt de la muntanya i ens trobem un pescador de nit, que riu que fa mitja por, i tu li preguntes pels peixos pescats. Ens asseiem amb ell i les seves canyes, en aquest pecat tan gran que és parlar amb algú que no coneixes. Enfonso els peus a la sorra, l'escolto divagar i l'observo amb la desconfiança dels confiats. Explicacions una mica galàctiques, oferiments de pesca, i finalment li desitgem una bona nit i tornem xino-xano cap al passeig.

Amb les cames estirades a les baranes verdes del balcó deixem que els segons s'enllacin amb fum, restes de vi i cançons de fars, de foscor, de cases quartel, de per sempre joves, d'oli de dona amb barret, de rutes salvatges, d'un alè al principi d'al·lelulia, de Johnny Cash, de cançons lliures, al final. No he fet fotos, cap ni una, i m'és igual, perquè les millors es fan sense càmera. I els ulls té ple d'estrelles, i ens adormim i al matí, molt d'hora, hi ha una porta que s'obre i algú que arriba per sorpresa i ens porta l'esmorzar. I nosaltres que havíem renunciat a les taronges! No ho sap, però fa tant que no esmorzo que em sembla un detall d'allò més graciós i un regal més que bonic. Croissants, uns de petits i uns altres de xocolata, ensiamades, orxata, cacaolat, suc de taronja, dos branquillons amb fulles verdes i música clàssica per despertar-nos... Estic a un pas de fer les paus amb l'agost, i que bé fer anys avui, aquí, amb vosaltres. Gràcies.

dijous, 16 d’agost del 2012

La móra o la vida


Els esbarzers punxen i les branques claven les seves puntes esmolades a l'estómac. La móra o la vida, em diuen. Desafio el seu desafiament i m'hi acosto més malgrat que un cartell no escrit podria avisar-me del perill. La móra i la vida, els hi dic. Ho faig i llavors és quan un peu balla, el cos es tambaleja, el sol apunta i... patapum. Devorada per bardisses i espines en una col·lecció d'esgarrinxades als peus, les cames i els braços, però més a prop de les móres, que són roges i negres i dolces i àcides i joves i anàrquiques.

dilluns, 2 de juliol del 2012

Amb lletra cursiva cap al demà

Habitació provisional, llit desfet, mapes, maletes i horaris a la porta. Hi ha estrelles que fan llum a la paret i una finestra que regala la vista d'un cirerer. És en un barri mig desconegut, que no és ni centre ni descentrat: on comença, on acaba la ciutat? Per venir-hi, es pot recórrer el metro més interminable del món en un joc de pujades i baixades, o fer cames tot creuant el viaducte de nit, amb el Tibidabo il·luminat i edificis com capses de sabates desendreçades. A prop hi ha una merceria que enfila el dia, i una botiga sempre oberta que exposa els colors de fruites i verdures; una alegria enmig d'un lloc on els ocells decideixen niar als extractors. Però alegria també és quan el conductor de l'autobús s'atura uns metres més enllà de la parada, baixar al carrer amb espardenyes d'estar per casa o tornar a veure rodolar una taronja enmig de l'asfalt. I al final, alegria no és que jo me n'alegri per tu ni que tu te n'alegris per mi, sinó alegrar-nos.

Pujo als turons, recorro els parcs del voltant, busco els punts de vista, el verd i el pols a la ciutat. I el trobo a la revetlla, en taules allargades al carrer Fraternitat amb joves i grans; amb aquella orxata de la Sirvent al banc de la Plaça Rovira; amb la conversa amb el senyor Antoni tot explicant-me els canvis del barri. El traquetreig d'un ritme que no sé qui ha escollit ens fa posar panys a les portes, però potser si hi donem la volta... com la que vam fer l'altre dia a la carretera de les aigües. Els rastres es desdibuixen, però encara tenim memòria i hores per guanyar. Podem seguir les molles de pa per trobar-nos. De moment, potser m'empassi els pinyols i així planti un cirerer; d'aquesta manera, qui sap? potser pugui portar el temps de les cireres sempre a dins. També a fora, amb cireres per arracades. O potser ens podem dedicar a l'arquitectura, que no és cert del tot que vivim en habitacions separades. Finestres, portes, ponts. 

Escric això desordenat per guardar-ho, que arriba l'estiu i després em quedo sense agenda. Tendeixo a l'alegria per 'pur compromís de tristesa', que està feta de totes les estafes que no són llei de vida. Seguint una línia de temps zigzaguejant que marca el compàs dels nostres batecs, però amb els pulmons oberts a un nou dia. És veritat que l'ahir és una brúixola per l'avui, però tot això està escrit amb lletra cursiva cap al demà.

dimecres, 30 de maig del 2012

Collaret


El Coll té un penjoll amb cordes resistents a la lleugeresa i al pes.
I hi ha braços que abracen o bé esgarrapen,
com a la imatge reflectida,
mirall d'aigua canviant.

dijous, 17 de maig del 2012

Trinxeres


"Cal haver penetrat la veritat dels ulls sense fons de tants i tants exiliats; cal haver-te remuntat amb ells, dins del seu passat, quan, gairebé com ara, creien que el futur seria d'ells; cal haver sentit durant vespre sencers la remor de les seves veus quan, explicant la seva vida privada, et referien al trencaclosques perdut dels somnis col·lectius; cal pensar en els que han mort i en els que sobreviuen encara, en els que ens ho han fet possible, en els que, gairebé muts, ens han ajudat a guanyar la paraula; cal tot això, doncs, perquè cridis que sí, que ara sí, que no retornin els anys de la por gelada (...) Per això, encara hi ha coses que no m'agraden". Montserrat Roig

diumenge, 13 de maig del 2012

diumenge, 6 de maig del 2012

dimecres, 25 d’abril del 2012

El meu món dins la maleta

 
Tu no saps com jo voldria
retornar a la nostra Itàlia,
ser capaç de reduir de nou
el meu món dins la maleta
i dir de nou adéu a tantes coses,
com ja vam fer una vegada,
per endinsar-nos de nou en un país
del qual calia aprendre totes les paraules
i de nou carregar-nos d'il·lusions i de dubtes.
Sí, voldria agafar el bitllet
per a un país com tots però encara inèdit per a mi,
del qual només n'hagués vist la silueta
de colors innocents sobre el paper escolar un mapa
i anar-hi, a fer-lo meu i a fer-lo teu,
construir fets i paraules amb tu,
trobar-m'hi en blanc i nu
com el nen quan arriba al món
i només observa per aprendre
les formes i els colors i els noms
i es passa un bon temps
només podent anomenar les coses
sense poder matisar ni verbs ni sentiments.
Com voldria ser capaç
de sintetitzar el passat
fins que em cabés tot
endreçat a la butxaca
i prendre't pel braç per
retornar de nou amb tu a Itàlia.

Ricard Creus, "Tornar a nosaltres mateixos"

dimarts, 3 d’abril del 2012

No traduirem la saudade


Hi ha tramvies que descarrilen a les cantonades i una ciutat que trontolla amb el vent, avions com ocells que volen ben arran i esglaons per arribar al mirador, on la tarda pinta de taronja les teulades. Lletres picades a màquina saltant per les pedres que fan pilonets al terra. Roba estesa, habitacions deshabitades, herbes que desafien les parets. Trànsit i desert de tramvies i desassossec. Tinc un bitllet per a la Rua dos Douradores. Em concedeixes aquest trajecte? Prometo no traduir la saudade. Podem fer un cafè amb aquella aroma de tabaqueria, o intentar rimar ginjinha amb sardinha en carrers vestits de festa. La vida tindrà la força d'un fado. No hi haurà terratrèmol que pugui destrossar Lisboa a les 9:20 del matí.

diumenge, 18 de març del 2012

Ordre i aventura

   Miraràs l'horitzó, i a les mans et floriran els dubtes.

Treure el tap del bolígraf, sobrevolar les tecles, moure els dits en l'aire. Fer un glop, respirar a fons, anar-hi. Sentir com els nervis fan cercles a la panxa i a les mans. Obrir la porta, pujar les persianes. Quan és el moment, mantenir per uns segons el pols al silenci, que apunta amb el dit. Tres, dos, un i...


divendres, 16 de març del 2012

Viatge a Icària

Les lleganyes no han tingut temps de fer el seu niu que el despertador ja sona sense donar cap mena de treva. La gata obre la porta de l'habitació i ensopeguem; ens espantem mutuament, tot i que ella fa un salt més pronunciat. Reconec que sovint el cafè se'm vessa, i mentre preparo les coses, em repeteixo que avui sí, avui aniré a dormir més aviat. Surto al carrer en aquell moment en què és una mica fosc, però ja comença a clarejar. Malgrat els ulls mig clucs i les parpelles intermitents, puc veure com les faroles es van apagant, però la lluna encara mostra el seu perfil. M'assec a les escales, on s'hi apleguen els coneguts de matí i son, que també esperen que l'autobús apareixi des del revolt i enfili la baixada. I arriba, i hi pujo, i poc a poc els ulls es van obrint, i poso rumb a Icària. Icària és una illa grega i una altra d'imaginada, un institut, un parc, un cinema, un carrer, un llibre, una utopia amb regust francès i aire empordanès. Icària és també un bell viatge.

dimarts, 6 de març del 2012

Som-hi, somiadors


No va bebido, va soñador. Está atento a lo inexistente; tal vez espere todavía. Que los dioses, si son justos en su injusticia, nos conserven los sueños, incluso si son triviales. Hoy, que todavía no soy viejo, puedo soñar con islas del sur y con Indias imposibles; mañana tal vez me sea concedio, por los mismos dioses, el sueño de ser dueño de un estanco pequeño, o jubilado en una casa de los alrededores. Todos los sueños son el mismo sueño, porque todos son sueños. Que los dioses me cambien los sueños, pero no el don de soñar. Fernando Pessoa

dijous, 1 de març del 2012

dimecres, 8 de febrer del 2012

Com la veu de l'aigua

"Revolució"

Com casa netejada
Com sòl escombrat
Com porta oberta

Com pur inici

Com temps nou
Sense taca ni vici

Com la veu del mar

Interior d’un poble

Com pàgina en blanc

On el poema emergeix

Com arquitectura

De l’home que aixeca
La seva habitació.

Sophia de Mello Breyner Andersen


dijous, 2 de febrer del 2012

Abric de paraules

 



...y para una vez al menos
tropezar con una piedra,
mojarse con alguna lluvia,
perder la llave en la hierba;
y dirigir la mirada tras una chispa en el viento;
y sin cesar no saber
algo importante.


Vam entrar a l'any nou saltant i amb la boca plena de raïms. Ens van dir que és tradició d'un país nord enllà, i em va semblar una bona manera de canviar l'1 pel 2. Mentre els peus aterraven, tot de focs artificials sortien disparats cap al cel de Berlín. També sortien espurnes de l'edifici del davant, que eren com punts de llum. M'ho mirava des d'un balcó petit on els fumadors s'hi aplegaven per consumir les primeres calades de fum i fred. Una fred que també es colava, capa per capa i a poc a poc, per tota la roba que ens cobria. Per cert, final i inici d'any sempre són un bon moment per saltar, però mira, tenim tres-cents seixanta-quatre dies més per provar de ser uns grans saltimbanquis.

Però ara que ja fa un mes que hem estrenat calendari, i que del refredat passem a un xic de grip, la fred ens arriba en forma de lleugers polsims de neu. Em comuniquen que al petit país, la tramuntana li manté el pols. I ja em sembla bé: resistència empordanesa. Aquesta onada no és una guerra freda, però ens troba congelats. No estem sorpresos, però tampoc no estem preparats. I tot trontolla, però anem tirant. I en algun tros d'algun diari, amb quatre dades copiades d'algun lloc, s'hi informa que la poeta Wislawa Szymborska s'ha mort. Se'n va quan fa més fred, però ens deixa un abric de paraules. I penso que potser sí, que les paraules -les que s'escriuen en lletra petita- ens podran abrigar de veritat.

Estimo altament aquestes dues petites paraules: "no sé". 
Petites, però dotades d'ales per al vol.
Wislawa Szymborska

divendres, 27 de gener del 2012

El futur és un present per a totes les edats


Apaguem la llum, encenem l'ombra.
Caminem quan es pon el sol, ballem en nits de lluna creixent.
I bevem futur perquè és un present per a totes les edats.