M'apunto a mirar a través d'un calidoscopi, a l'existència d'altres mons dins d'un mateix món, a entrar en altres realitats. M'apunto amb qui té la tardor al cor i la primavera al cap. També al revés. M'apunto a acceptar el naufragi, a la força que surt enmig del desastre, a tornar a pedalar. M'apunto amb qui busca el costat bo, qui no etiqueta, qui lluita, qui persegueix els somnis, i qui no sap on els ha deixat. Així doncs, també m'apunto amb els despistats. M'apunto als dies i nits fets de moments, als petits plaers, a l'emoció compartida, a la complicitat, a la tendresa, a l'amistat, i a les relacions sinceres. A l'energia d'una abraçada i 'a la confiança quan avança'. A la companyia i a la soledat que ens fan com som, com volem ser. M'apunto a caminar de costat, no més endavant, tampoc més enrere. A la paraula, al nom de les coses i a les coses pel seu nom. M'apunto a voler poble i a voler ciutat, mar i muntanya, als viatges en tren i a les estacions, a l'olor dels carrers. M'apunto a les cançons que ballen, volen, caminen, i s'asseuen amb nosaltres. M'apunto a l'art que no s'emmarca, que no s'exposa, que no es diu. M'apunto a la poesia dels ulls, de la mirada. M'apunto a fer visible l'invisible, i a compartir, no mostrar o demostrar. M'apunto a veure i a beure el got mig ple. A embriagar-nos de vi, de poesia o de virtut, com més ens plagui, que deia un poeta maleït. M'apunto a indignar-me amb el temps que es dedica a la cultura als telenotícies, en comparació amb el que es dedica als esports. M'apunto a fer dels diaris barrets de paper, i a batallar contra els necis i l'oblit. M'apunto a pensar que en la bogeria hi ha més cordura que en el que el sentit comú considera normal. M'apunto a l'intent de ser coherent. A fer camí, a créixer i a posar vida als anys. A anar sense paraigua, i per tant, a mullar-me en un món d'una liquidesa estranya. M'apunto a voler les primaveres lliures, al respecte i a vindicar tot allò que fa falta. A la justícia, tota, però a la social més que a la poètica. M'apunto a obrir la finestra, i també a sortir al carrer. M'apunto a l'esperança, al desig d'un món millor (per a tothom), a la gent que treballa perquè sigui així, cadascú a la seva manera. D'aquesta forma, també voldria apuntar-me amb el pagès que treballa amb passió, el polític que és honest, l'administrador de records, el netejador incombustible, el jardiner detallista, el cambrer pacient, el modista que cus els trossos trencats, l'enginyer d'il·lusions... I també a les idees del bomber, sempre tant maltractades. I en definitiva, amb qui fa les coses amb amor, qui dubta, i qui sap que sempre hi haurà coses per aprendre, perquè sempre es pot aprendre de tothom.
dissabte, 19 de novembre del 2011
dilluns, 24 d’octubre del 2011
dilluns, 17 d’octubre del 2011
Nos+altres
Nosaltres no hauria de ser no als altres. Hi ha qui prefereix restar, classificar instantàniament. I això dóna com a resultat un nosaltres petit, excloent, pobre... malgrat es cregui gran, ric i superb. I no, jo no en vull formar part, d'aquesta operació matemàtica inexorable. Prefereixo sumar les lletres que fan un camí de formiga, però que el fan endavant i per tothom.
dilluns, 19 de setembre del 2011
dilluns, 5 de setembre del 2011
dimarts, 30 d’agost del 2011
Últimes reflexions abans d'apagar l'ordinador
¿Quant de temps els queda, als llibres, tal com
ara els coneixem? L'olor de les fulles
relligades en l'ordre necessari
per a l'emoció, el pes inequívoc
de la matèria sostinguda entre
les mans, l'elasticitat de la llum
-a voltes còncava, a voltes convexa-
en passar cada pàgina. Imagino
la perplexitat de tots aquells éssers
que van néixer amb l'ànima de paper
-posem els corcs, les aranyes, els àcars,
els insomnes que xuclen la sang blanca
de la cel·lulosa- quan no existeixin
llibres a les lleixes. Penso també,
és clar, en els avantatges derivats
del canvi: les cases s'eixamplaran,
s'estendrà l'espai, apareixeran
parets allà on ja no les sospitàvem.
D'aquesta manera tindrem més metres
cúbics per omplir-los de solitud.
Gemma Gorga
ara els coneixem? L'olor de les fulles
relligades en l'ordre necessari
per a l'emoció, el pes inequívoc
de la matèria sostinguda entre
les mans, l'elasticitat de la llum
-a voltes còncava, a voltes convexa-
en passar cada pàgina. Imagino
la perplexitat de tots aquells éssers
que van néixer amb l'ànima de paper
-posem els corcs, les aranyes, els àcars,
els insomnes que xuclen la sang blanca
de la cel·lulosa- quan no existeixin
llibres a les lleixes. Penso també,
és clar, en els avantatges derivats
del canvi: les cases s'eixamplaran,
s'estendrà l'espai, apareixeran
parets allà on ja no les sospitàvem.
D'aquesta manera tindrem més metres
cúbics per omplir-los de solitud.
Gemma Gorga
dimarts, 9 d’agost del 2011
El temps de les cireres
El poble de les cireres està més al nord d'aquest petit país, i el tenim tan a tocar, que hauríem de pensar-lo més a prop. Com també el poble on vam sentir el cor lliure un estiu llunyà. La primera vegada que hi vam anar junts gairebé perdem el tren; un tren que ara agafem per separat. Però sempre estimaré el temps de les cireres. I sempre hi haurà llocs per descobrir més amunt d'on som; perquè aquest nord nostre és tan relatiu...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)