dimarts, 3 d’abril del 2012

No traduirem la saudade


Hi ha tramvies que descarrilen a les cantonades i una ciutat que trontolla amb el vent, avions com ocells que volen ben arran i esglaons per arribar al mirador, on la tarda pinta de taronja les teulades. Lletres picades a màquina saltant per les pedres que fan pilonets al terra. Roba estesa, habitacions deshabitades, herbes que desafien les parets. Trànsit i desert de tramvies i desassossec. Tinc un bitllet per a la Rua dos Douradores. Em concedeixes aquest trajecte? Prometo no traduir la saudade. Podem fer un cafè amb aquella aroma de tabaqueria, o intentar rimar ginjinha amb sardinha en carrers vestits de festa. La vida tindrà la força d'un fado. No hi haurà terratrèmol que pugui destrossar Lisboa a les 9:20 del matí.

2 comentaris:

  1. Buf... Si hi ha quelcom màgic en aquella ciutat, en aquell país, a banda de la nostàlgia que es respira a cada carreró. A banda que la ginjinha la pots beure en copo de chocolate, a banda dels mil a banda infinits que podria descriure, és la màgia de la paraula Saudade. Quan l'entens, quan la fas teva, Lisboa ja és als teus peus.

    ResponElimina
  2. A partir d'ara el segueixo, eh?! Beijinhos!

    ResponElimina