dimecres, 6 de febrer de 2013

I damunt teu la lluna és com una plaça buida...


         
I damunt teu la lluna és com una plaça buida. 
Sense cap font, és cert. Però la pedra és la mateixa.


2 comentaris:

  1. Recordo que, la segona vegada que vaig passejar-la, hi vaig gastar també un parell de sabates. I que al final acabes trobant el seu què a aquella manera d'esquivar romans temeraris sobre rodes, volant per carrers i carrerons. Aquest record que la fa eterna, fa enyorar-la a vegades amb tanta força, que la pedra es fa vidre i voldries protegir-la del pas del temps. Oi? Deu ser cosa de tramvies ;)

    ResponSuprimeix
  2. I sembla que fos ahir quan descobriem jardins amagats rere portes austeres... qui hi tornés! :)

    ResponSuprimeix