Amb un cranc hem dit de caminar endavant. Un ocell se'ns ha acostat i ens
ha dit que ell també vol, que també en sap, que no només de volar
viu. Vine, si vols, que de fet això són somnis d'oreneta, meus, teus i de tots. Hi ha roques enfonsades, com si tinguessin l'ànima foradada.
També hi ha una aiga neta, freda, verdblava, i nosaltres ens diem que que
dolça i suau és la paraula
melicotó. El mar del capvespre abraça els cossos i la tarda cau des de les roques on ens anem nodrint de silenci, que té un encís lent, lleuger i encantador. Després juguem a muntar i desmuntar paraules. Més tard mantenim dues converses paral·leles. Tu dius que les barques van molt ràpides, jo que em dol veure la
posta de sol barrejant-se amb les flames i el fum. Qui ens ha robat
el cel d'estiu? Entotsolaments compartits.
Passegem per un carrer
empedrat, on un noi ens passa pel costat carregat de caixes. Hi ha soroll de
plats, una finestreta baixa i discreta deixa veure la cuina d'un restaurant que comença a moure l'engranatge. Bades amb una botiga de menjar i jo segueixo una cançó de Leonard Cohen que arriba del fons del carrer. Ve de la plaça petita, on tot de cadires de
fusta miren com gira-sols unes proves de so. Somric i et dic que ja tenim pla per aquesta nit, mentre tu
penses en el vi i en l'assortit de formatges que ens esperen des d'un
balcó on els grills ens oferiran un recital nocturn. Amb el cabàs al cim, passem pel carreró dels gats i ei, que si els crancs volen anar
enrere, endavant! Però de fet caminen de costat, i no és millor així? Alcem les copes, recitem versos provinents de la llibreta màgica, mirem als ulls d'allò que ens fa fràgils i forts, ens preguntem pel nom d'aquest arbre, i que va, que bé, que vi, que bo, que bu i que la vida també és això, adonar-nos que aquest és un bon moment, què carai. I que sumar els mots vi i vent també és una bona declaració d'intencions. I la conversa ens omple com les copes, com el silenci a les roques, com saber-nos passat el temps, sense màscares ni armadures, sota la pell.
Passem faroles i carrers
petits de cases blanques i tranquil·les que no semblen que estiguin a poques línies de mar. Algunes cases estan obertes i il·luminades i a mi m'agrada mirar com estan habitades. No és per curiositat, sinó que em produeix una sensació agradable veure com s'hi mou la vida de nit, l'atmosfera que ho embolcalla. Trobem la plaça amb les ones d'una cançó d'en Bob Dylan. Un cantant arrissat s'acompanya d'un guitarrista i d'un contrabandista per fer nedar les cançons davant de la Casa del Mar. Hi ha nens corrent, gent asseguda, algú que s'ho escolta des del balcó i el xivarri d'un sopar rialler en algun carrer proper. Veiem dues cadires buides i sona "Pare
", que és la preferida de la mare, i
què li han fet al bosc
que no hi ha arbres? Seiem, i de Serrat a "Resistint en el món lliure" amb Neil Young i "Alfonsina y el mar", ¿qué poemas nuevos fuíste a buscar? I oh, Antonio Vega,
de sol, espiga y deseo son sus manos en mi pelo, de nieve, huracán y abismos el sitio de mi recreo... A mi, aquesta nit improvisada m'està semblant d'allò més bonica, i no sé qui ha escollit el repertori, però em sembla fantàstic. Ara "Ull per ull", i et miro i
que et duri, que et duri, que et duri la bona sort. I encaren la recta final, i que breu que s'ha fet i de "País petit" a "Que tinguem sort", que em porta a dos anys enrere i a fer dues passes endavant. Com els crancs, no? No t'ho sabria dir, i poso els sentits en quarantena. El concert s'acaba i tothom agafa la seva cadira, la plega i l'amuntega una sobre l'altra. Em sembla perfecte, que sinó sempre
pringuen els mateixos.
Ens
trobem una bossa de taronges i decidim deixar-les on són, que algú
altre s'endugui el sarró, que li aprofiti l'esmorzar quan el matí
sigui matí. I la idea d'un gelat va prenent forma, i avui de dues
boles, de nata i xocolata, i que no sigui dit. Tu te'l demanes de maduixa i sembles levitar! Caminem per la platja,
allunyant-nos del poble. La lluna creixent
s'estira a dalt de la muntanya i ens trobem
un pescador de nit, que riu que fa mitja por, i tu li preguntes pels peixos pescats. Ens asseiem amb ell i les seves canyes,
en aquest pecat tan gran que és parlar amb algú que no coneixes. Enfonso els peus a la sorra, l'escolto divagar i l'observo amb la desconfiança dels confiats. Explicacions una mica galàctiques, oferiments de pesca, i finalment li desitgem una bona nit i tornem xino-xano cap al passeig.
Amb les cames estirades a les baranes verdes del balcó deixem que els segons s'enllacin amb fum, restes de vi i cançons de fars, de
foscor, de cases quartel, de per sempre joves, d'oli de dona amb barret, de rutes
salvatges, d'un alè al principi d'al·lelulia, de Johnny Cash, de cançons lliures, al final. No he fet fotos, cap ni una, i m'és igual, perquè les millors es fan sense càmera. I els ulls té ple d'estrelles, i ens adormim i al matí, molt d'hora, hi ha una porta que s'obre i algú que arriba per sorpresa i ens porta l'esmorzar. I nosaltres que havíem renunciat a les taronges! No ho sap, però fa tant que no esmorzo que em sembla un detall d'allò més graciós i un regal més que bonic. Croissants, uns de petits i uns altres de xocolata, ensiamades, orxata, cacaolat, suc de taronja, dos branquillons amb fulles verdes i música clàssica per despertar-nos... Estic a un pas de fer les paus amb l'agost, i que bé fer anys avui, aquí, amb vosaltres. Gràcies.
