Agua ensimismada

El agua ensimismada

¿piensa o sueña?

María Zambrano

Nos+altres

Nosaltres no hauria de ser no als altres. Hi ha qui prefereix restar, classificar instantàniament. I això dóna com a resultat un nosaltres petit, excloent, pobre... malgrat es cregui gran, ric i superb. I no, jo no en vull formar part, d'aquesta operació matemàtica inexorable. Prefereixo sumar les lletres que fan un camí de formiga, però que el fan endavant i per tothom.

Zaz · Je veux

Eddie Vedder · Guaranteed

Últimes reflexions abans d'apagar l'ordinador

¿Quant de temps els queda, als llibres, tal com
ara els coneixem? L'olor de les fulles
relligades en l'ordre necessari

per a l'emoció, el pes inequívoc
de la matèria sostinguda entre
les mans, l'elasticitat de la llum
-a voltes còncava, a voltes convexa-
en passar cada pàgina. Imagino
la perplexitat de tots aquells éssers

que van néixer amb l'ànima de paper
-posem els corcs, les aranyes, els àcars,
els insomnes que xuclen la sang blanca
de la cel·lulosa- quan no existeixin
llibres a les lleixes. Penso també,
és clar, en els avantatges derivats

del canvi: les cases s'eixamplaran,
s'estendrà l'espai, apareixeran
parets allà on ja no les sospitàvem.
D'aquesta manera tindrem més metres
cúbics per omplir-los de solitud.

Gemma Gorga

El temps de les cireres

El poble de les cireres està més al nord d'aquest petit país, i el tenim tan a tocar, que hauríem de pensar-lo més a prop. Com també el poble on vam sentir el cor lliure un estiu llunyà. La primera vegada que hi vam anar junts gairebé perdem el tren; un tren que ara agafem per separat. Però sempre estimaré el temps de les cireres. I sempre hi haurà llocs per descobrir més amunt d'on som; perquè aquest nord nostre és tan relatiu...

L'ombra del pomer

És difícil saber si el món en que vivim és somni o realitat.

Kim Ki-duk