Viatge a Icària

Les lleganyes no han tingut temps de fer el seu niu que el despertador ja sona sense donar cap mena de treva. La gata obre la porta de l'habitació i ensopeguem; ens espantem mutuament, tot i que ella fa un salt més pronunciat. Reconec que sovint el cafè se'm vessa, i mentre preparo les coses, em repeteixo que avui sí, avui aniré a dormir més aviat. Surto al carrer en aquell moment en què és una mica fosc, però ja comença a clarejar. Malgrat els ulls mig clucs i les parpelles intermitents, puc veure com les faroles es van apagant, però la lluna encara mostra el seu perfil. M'assec a les escales, on s'hi apleguen els coneguts de matí i son, que també esperen que l'autobús apareixi des del revolt i enfili la baixada. I arriba, i hi pujo, i poc a poc els ulls es van obrint, i poso rumb a Icària. Icària és una illa grega i una altra d'imaginada, un institut, un parc, un cinema, un carrer, un llibre, una utopia amb regust francès i aire empordanès. Icària és també un bell viatge.