El meu món dins la maleta

 

Tu no saps com jo voldria

retornar a la nostra Itàlia,

ser capaç de reduir de nou

el meu món dins la maleta

i dir de nou adéu a tantes coses,

com ja vam fer una vegada,

per endinsar-nos de nou en un país

del qual calia aprendre totes les paraules

i de nou carregar-nos d'il·lusions i de dubtes.

Sí, voldria agafar el bitllet

per a un país com tots però encara inèdit per a mi,

del qual només n'hagués vist la silueta

de colors innocents sobre el paper escolar un mapa

i anar-hi, a fer-lo meu i a fer-lo teu,

construir fets i paraules amb tu,

trobar-m'hi en blanc i nu

com el nen quan arriba al món

i només observa per aprendre

les formes i els colors i els noms

i es passa un bon temps

només podent anomenar les coses

sense poder matisar ni verbs ni sentiments.

Com voldria ser capaç

de sintetitzar el passat

fins que em cabés tot

endreçat a la butxaca

i prendre't pel braç per

retornar de nou amb tu a Itàlia.

Ricard Creus, "Tornar a nosaltres mateixos"

No traduirem la saudade

Hi ha tramvies que descarrilen a les cantonades i una ciutat que trontolla amb el vent, avions com ocells que volen ben arran i esglaons per arribar al mirador, on la tarda pinta de taronja les teulades. Lletres picades a màquina saltant per les pedres que fan pilonets al terra. Roba estesa, habitacions deshabitades, herbes que desafien les parets. Trànsit i desert de tramvies i desassossec. Tinc un bitllet per a la Rua dos Douradores. Em concedeixes aquest trajecte? Prometo no traduir la saudade. Podem fer un cafè amb aquella aroma de tabaqueria, o intentar rimar ginjinha amb sardinha en carrers vestits de festa. La vida tindrà la força d'un fado. No hi haurà terratrèmol que pugui destrossar Lisboa a les 9:20 del matí.

Ordre i aventura

   Miraràs l'horitzó, i a les mans et floriran els dubtes.

Treure el tap del bolígraf, sobrevolar les tecles, moure els dits en l'aire. Fer un glop, respirar a fons, anar-hi. Sentir com els nervis fan cercles a la panxa i a les mans. Obrir la porta, pujar les persianes. Quan és el moment, mantenir per uns segons el pols al silenci, que apunta amb el dit. Tres, dos, un i...

Viatge a Icària

Les lleganyes no han tingut temps de fer el seu niu que el despertador ja sona sense donar cap mena de treva. La gata obre la porta de l'habitació i ensopeguem; ens espantem mutuament, tot i que ella fa un salt més pronunciat. Reconec que sovint el cafè se'm vessa, i mentre preparo les coses, em repeteixo que avui sí, avui aniré a dormir més aviat. Surto al carrer en aquell moment en què és una mica fosc, però ja comença a clarejar. Malgrat els ulls mig clucs i les parpelles intermitents, puc veure com les faroles es van apagant, però la lluna encara mostra el seu perfil. M'assec a les escales, on s'hi apleguen els coneguts de matí i son, que també esperen que l'autobús apareixi des del revolt i enfili la baixada. I arriba, i hi pujo, i poc a poc els ulls es van obrint, i poso rumb a Icària. Icària és una illa grega i una altra d'imaginada, un institut, un parc, un cinema, un carrer, un llibre, una utopia amb regust francès i aire empordanès. Icària és també un bell viatge.

Som-hi, somiadors

No va bebido, va soñador. Está atento a lo inexistente; tal vez espere todavía. Que los dioses, si son justos en su injusticia, nos conserven los sueños, incluso si son triviales. Hoy, que todavía no soy viejo, puedo soñar con islas del sur y con Indias imposibles; mañana tal vez me sea concedio, por los mismos dioses, el sueño de ser dueño de un estanco pequeño, o jubilado en una casa de los alrededores. Todos los sueños son el mismo sueño, porque todos son sueños. Que los dioses me cambien los sueños, pero no el don de soñar. Fernando Pessoa

Lucio Dalla

 

Conosco un posto nel mio cuore
dove tira sempre il vento...

Cal que neixin flors a cada instant