Com la veu de l'aigua

"Revolució"

Com casa netejada
Com sòl escombrat
Com porta oberta

Com pur inici
Com temps nou
Sense taca ni vici

Com la veu del mar
Interior d’un poble

Com pàgina en blanc
On el poema emergeix

Com arquitectura
De l’home que aixeca
La seva habitació.

Sophia de Mello Breyner Andersen

Abric de paraules

 



...y para una vez al menos
tropezar con una piedra,
mojarse con alguna lluvia,
perder la llave en la hierba;
y dirigir la mirada tras una chispa en el viento;
y sin cesar no saber
algo importante.

Vam entrar a l'any nou saltant i amb la boca plena de raïms. Ens van dir que és tradició d'un país nord enllà, i em va semblar una bona manera de canviar l'1 pel 2. Mentre els peus aterraven, tot de focs artificials sortien disparats cap al cel de Berlín. També sortien espurnes de l'edifici del davant, que eren com punts de llum. M'ho mirava des d'un balcó petit on els fumadors s'hi aplegaven per consumir les primeres calades de fum i fred. Una fred que també es colava, capa per capa i a poc a poc, per tota la roba que ens cobria. Per cert, final i inici d'any sempre són un bon moment per saltar, però mira, tenim tres-cents seixanta-quatre dies més per provar de ser uns grans saltimbanquis.

Però ara que ja fa un mes que hem estrenat calendari, i que del refredat passem a un xic de grip, la fred ens arriba en forma de lleugers polsims de neu. Em comuniquen que al petit país, la tramuntana li manté el pols. I ja em sembla bé: resistència empordanesa. Aquesta onada no és una guerra freda, però ens troba congelats. No estem sorpresos, però tampoc no estem preparats. I tot trontolla, però anem tirant. I en algun tros d'algun diari, amb quatre dades copiades d'algun lloc, s'hi informa que la poeta Wislawa Szymborska s'ha mort. Se'n va quan fa més fred, però ens deixa un abric de paraules. I penso que potser sí, que les paraules -les que s'escriuen en lletra petita- ens podran abrigar de veritat.

Estimo altament aquestes dues petites paraules: "no sé". 
Petites, però dotades d'ales per al vol.
Wislawa Szymborska

El futur és un present per a totes les edats

Apaguem la llum, encenem l'ombra.

Caminem quan es pon el sol, ballem en nits de lluna creixent.

I bevem futur perquè és un present per a totes les edats.

                           

Els colors del gris

Com el metro amb les seves línies, 

o com un racó per descobrir; 

el gris guarda tots els colors. 

Els busquem?

Terrat

La rentadora dóna voltes. I la roba, que no és impermeable, es mulla. Després de centrifugar la pujo a estendre al terrat, caminant entre escales i rajoles vermelles. La tarda de tardor que se'n va carrega de sol les espatlles, mentre de puntetes penjo tot el que porto als fils que van d'una banda a l'altra. Al voltant, hi ha antenes, xemeneies, balcons i més terrats, un tros de muntanya i una mica de mar. Les agulles de fusta fixen el lloc. I la roba oneja de nit, es mou i es vesteix d'aire.

Jo crec que al terrat li van dir terrat perquè no s'allunyés del terra; com el cap dels peus, vaja.

Mercedes Sosa · Alfonsina y el mar

M'hi apunto

M'apunto a mirar a través d'un calidoscopi, a l'existència d'altres mons dins d'un mateix món, a entrar en altres realitats. M'apunto amb qui té la tardor al cor i la primavera al cap. També al revés. M'apunto a acceptar el naufragi, a la força que surt enmig del desastre, a tornar a pedalar. M'apunto amb qui busca el costat bo, qui no etiqueta, qui lluita, qui persegueix els somnis, i qui no sap on els ha deixat. Així doncs, també m'apunto amb els despistats. M'apunto als dies i nits fets de moments, als petits plaers, a l'emoció compartida, a la complicitat,  a la tendresa, a l'amistat, i a les relacions sinceres. A l'energia d'una abraçada i 'a la confiança quan avança'. A la companyia i a la soledat que ens fan com som, com volem ser. M'apunto a caminar de costat, no més endavant, tampoc més enrere. A la paraula, al nom de les coses i a les coses pel seu nom. M'apunto a voler poble i a voler ciutat, mar i muntanya, als viatges en tren i a les estacions, a l'olor dels carrers. M'apunto a les cançons que ballen, volen, caminen, i s'asseuen amb nosaltres. M'apunto a l'art que no s'emmarca, que no s'exposa, que no es diu. M'apunto a la poesia dels ulls, de la mirada. M'apunto a fer visible l'invisible, i a compartir, no mostrar o demostrar. M'apunto a veure i a beure el got mig ple. A embriagar-nos de vi, de poesia o de virtut, com més ens plagui, que deia un poeta maleït. M'apunto a indignar-me amb el temps que es dedica a la cultura als telenotícies, en comparació amb el que es dedica als esports. M'apunto a fer dels diaris barrets de paper, i a batallar contra els necis i l'oblit. M'apunto a pensar que en la bogeria hi ha més cordura que en el que el sentit comú considera normal. M'apunto a l'intent de ser coherent. A fer camí, a créixer i a posar vida als anys. A anar sense paraigua, i per tant, a mullar-me en un món d'una liquidesa estranya. M'apunto a voler les primaveres lliures, al respecte i a vindicar tot allò que fa falta. A la justícia, tota, però a la social més que a la poètica. M'apunto a obrir la finestra, i també a sortir al carrer. M'apunto a l'esperança, al desig d'un món millor (per a tothom), a la gent que treballa perquè sigui així, cadascú a la seva manera. D'aquesta forma, també voldria apuntar-me amb el pagès que treballa amb passió, el polític que és honest, l'administrador de records, el netejador incombustible, el jardiner detallista, el cambrer pacient, el modista que cus els trossos trencats, l'enginyer d'il·lusions... I també a les idees del bomber, sempre tant maltractades. I en definitiva, amb qui fa les coses amb amor, qui dubta, i qui sap que sempre hi haurà coses per aprendre, perquè sempre es pot aprendre de tothom.